Menú
CA
Aconsegueix-la

Blog

12 «sabies que» que s'ensorren quan mires la font

La Gran Muralla des de l'espai, el mapa de la llengua, les banyes dels víkings: 12 curiositats famoses, d'on surten i quina font les desmenteix.

Publicat

La Gran Muralla xinesa serpentejant per carenes verdes

Foto: William Olivieri / Unsplash

Les curiositats falses gairebé mai no surten del no-res. Surten d'un lloc concret: una vinyeta de diari, el director artístic d'una òpera, una biografia que es va prendre llibertats, un gràfic redibuixat sense cura. Si estires el fil, sovint trobes el moment exacte en què es va torçar i, al costat, una font millor que ja deia el contrari.

De cadascun dels dotze, aquí tens què es diu, d'on ve i la font més sòlida que el desmenteix. Tots els enllaços són a les Fonts del final.

1. La Gran Muralla xinesa es veu des de l'espai

La versió que ha arribat fins avui diu que és l'única obra humana visible des de la Lluna. Scientific American assenyala una vinyeta de Ripley's Believe It or Not! del 1932 que deia que la muralla era l'única obra de l'home «visible a ull nu des de la Lluna».

La NASA, al peu d'una foto feta el 2004 des de l'Estació Espacial Internacional per Leroy Chiao, és clara: la muralla «no es veu des de la Lluna» i és «difícil o impossible de veure des de l'òrbita terrestre» sense teleobjectius potents com el de la foto. Yang Liwei, el primer astronauta xinès, va dir després del vol del 2003 que no l'havia vista. Alguns astronautes, com Eugene Cernan i Ed Lu, diuen que l'han vista des d'una òrbita baixa, però només amb certa llum, quan el sol és baix i la muralla fa ombres llargues. Des de la Lluna, mai.

2. Cada part de la llengua detecta un gust

El mapa de la llengua, amb el dolç a la punta i l'amarg al fons, va passar dècades als llibres de text. Una revisió del 2022 de Charles Spence, de la Universitat d'Oxford, explica com hi va arribar. El 1901, David Hänig va mesurar els llindars del gust a la vora de la llengua i hi va trobar diferències petites de sensibilitat. El 1942, el psicòleg Edwin Boring va tornar a dibuixar aquelles dades en un manual i, com va fer notar més tard la investigadora del gust Linda Bartoshuk, el seu gràfic no deixava veure com eren de grans les diferències. Altres autors les van convertir en territoris.

La biologia diu una altra cosa. Una revisió del 2006 a Nature, de Chandrashekar i col·laboradors, afirma al peu d'una figura que la resposta als cinc gustos bàsics (amarg, àcid, dolç, salat i umami) «és present a totes les zones de la llengua». La revisió de Spence en diu «l'ara desacreditat mapa de la llengua», tot i que hi afegeix que les petites diferències de sensibilitat dins la boca són reals.

3. Els víkings portaven cascs amb banyes

Aquest té data i adreça: Bayreuth, 1876, la primera producció del cicle de L'anell del nibelung de Wagner en aquella ciutat. Segons el World-Tree Project, amb seu a la University College Cork, Carl Doepler, el director artístic de la producció, va decidir posar banyes als cascs.

L'arqueologia dona les banyes a uns amos molt més antics. El Museu Nacional de Dinamarca explica que els cascs amb banyes sacrificats en una torbera prop de Veksø «no eren per a guerrers»: formaven part de la indumentària d'un sacerdot i servien per als rituals religiosos. Un estudi del 2021 a Praehistorische Zeitschrift va datar pel radiocarboni la cola de les banyes, i l'article de Popular Science que en parla situa el darrer ús dels cascs cap al 950 aC. És l'edat del bronze, no l'època vikinga. El casc de Gjermundbu, de Noruega, un dels pocs cascs víkings sencers que s'han trobat mai, no té cap banya.

4. Només fem servir el 10 % del cervell

William James va escriure a Science el 1907 que «només fem servir una petita part dels nostres recursos mentals i físics possibles». No hi va posar cap número. El número apareix amb el seu nom en un lloc molt llegit: l'esbós biogràfic de Lowell Thomas que obre Com guanyar amics i influir sobre les persones, de Dale Carnegie (1936), on es diu que «el professor William James, de Harvard, solia dir que una persona normal només desenvolupa el 10 % de la seva capacitat mental latent».

El 2008, a Scientific American, neuròlegs de la Johns Hopkins i de la Clínica Mayo el van desmuntar. El cervell fa un 3 % del pes del cos i gasta un 20 % de l'energia: un pressupost estrany per a un òrgan aturat en un 90 %. Les imatges mostren que la majoria de zones estan actives al llarg de les vint-i-quatre hores. Com ho resumeix John Henley, de la Clínica Mayo, «les proves indiquen que, al llarg d'un dia, fas servir el 100 % del cervell».

5. Einstein suspenia matemàtiques

Segons el seu biògraf Walter Isaacson, en un article a Time, la història va arribar fins i tot a la columna de diari Ripley's Believe It or Not!. El 1935, un rabí de Princeton li va ensenyar un retall amb el titular «El més gran matemàtic viu va suspendre matemàtiques». Einstein va riure i va respondre: «No he suspès mai matemàtiques. Abans dels quinze anys ja dominava el càlcul diferencial i integral».

Segons Isaacson, a l'escola primària era el primer de la classe i en matemàtiques anava «molt per sobre del que demanava l'escola».

6. Al sud, l'aigua del vàter gira al revés

Aquest és mig veritat, i per això dura tant. L'efecte de Coriolis existeix i fa girar els grans sistemes meteorològics. El 1962, Ascher Shapiro va obrir un article a Nature dient que «sempre se sent alguna controvèrsia» sobre el sentit del remolí de la banyera o de la pica de la cuina.

Shapiro, al MIT, i un equip a l'hemisferi sud (Trefethen i col·laboradors, Nature, 1965) sí que van trobar l'efecte: antihorari al nord i horari al sud. Però només en dipòsits preparats perquè qualsevol altra influència fos mínima. La FAQ de física que allotja el DESY explica per què: a l'escala d'una banyera l'efecte és «MOLT feble», i per veure'l cal una aigua gairebé del tot quieta, sense corrents tèrmics ni vibracions, unes condicions que «no es donen mai en una casa normal». Dels vàters és més taxativa: l'aigua «gira en la direcció en què apunta la canonada». L'efecte és real; l'escala no hi arriba.

7. Maria Antonieta va dir «que mengin pastissos»

La frase surt de les Confessions de Jean-Jacques Rousseau, llibre VI. Rousseau recorda una gran princesa que, quan li van dir que els pagesos no tenien pa, va respondre: Qu'ils mangent de la brioche, «que mengin brioix». No diu qui era.

Maria Antonieta no podia ser. L'escena passa durant l'any que Rousseau va fer de preceptor dels fills del senyor de Mably a Lió, que segons el seu propi relat és anterior a la seva arribada a París, la tardor del 1741. Segons el Palau de Versalles, ella va néixer a Viena el 2 de novembre de 1755. L'anècdota és més vella que la reina.

8. Els lèmmings se suïciden en massa saltant penya-segats

White Wilderness (1958), de Disney, mostrava lèmmings llançant-se al mar. Segons el Departament de Pesca i Caça d'Alaska, les escenes es van rodar a Alberta, una província sense mar, en una zona on no hi ha lèmmings autòctons. Pel que sembla, els animals es van comprar a uns nens inuits de Manitoba i es van filmar sobre una plataforma giratòria nevada. El «mar» era un riu, amb el pla ben tancat. El mateix article cita una investigació del 1983 de Brian Vallee, productor de la CBC canadenca, que va concloure que les escenes eren falsejades, i diu que l'equip de rodatge mateix va llançar els lèmmings pel penya-segat.

Els lèmmings de debò són menys cinematogràfics: quan s'acaba el menjar es dispersen, de vegades travessen l'aigua i alguns s'ofeguen. Això és dispersió, no suïcidi.

9. Escoltar Mozart fa els nadons més intel·ligents

L'estudi d'on surt no anava de nadons: el 1993, Rauscher, Shaw i Ky van publicar a Nature que uns estudiants universitaris resolien millor una tasca espacial després d'escoltar deu minuts de Mozart. El gener del 1998, el governador de Geòrgia, Zell Miller, ja demanava al parlament de l'estat 105.000 dòlars per regalar una cinta o un CD de música clàssica a cada nadó nascut a l'estat, segons l'Oficina de Recerca Legislativa de Connecticut. Al final, Sony es va oferir a regalar els enregistraments.

Després van arribar les rèpliques. Una metaanàlisi de Christopher Chabris a Nature (1999) va concloure que l'efecte, si n'hi havia, era petit i venia tot d'un sol tipus de tasca. Una altra de la Universitat de Viena (2010), amb uns 40 estudis i més de 3.000 participants, no va trobar «cap suport» per a una millora espacial deguda específicament a escoltar Mozart. Escolta Mozart perquè és Mozart.

10. Colom va demostrar que la Terra era rodona

La història diu que els savis de Salamanca van advertir Colom que cauria per la vora del món. L'escena que tothom s'imagina és a la biografia de Washington Irving, A History of the Life and Voyages of Christopher Columbus (1828). En el consell de Salamanca que Irving dramatitza, «a la seva proposició més senzilla, la forma esfèrica de la Terra, s'hi oposaven textos figurats de les Escriptures».

Feia segles que els europeus instruïts sabien que la Terra era una esfera. Un exemple: el De sphaera, que Johannes de Sacrobosco, un erudit de la Universitat de París, va escriure a principis del segle XIII. La fitxa de la Universitat d'Edimburg per a la seva còpia del segle XIV en diu que probablement va ser el manual d'astronomia amb més èxit de l'època, recorda que «descriu la Terra com una esfera» i explica que se'n conserven centenars de còpies manuscrites.

11. Els estruços amaguen el cap sota la sorra

La font original té gairebé dos mil anys, i no parla de sorra. La Història natural de Plini el Vell (llibre X, capítol 1) es riu de l'«estupidesa» de l'estruç: els ocells «es pensen que, quan han ficat el cap i el coll dins d'un matoll, tenen tot el cos amagat». Pel camí, el matoll es va tornar sorra.

El Zoo de San Diego explica què devia veure la gent. Quan un estruç no pot fugir, «es deixa caure a terra i s'hi queda quiet, amb el cap i el coll estirats arran de terra», i de lluny el cap i el coll clars es confonen amb el sòl.

12. Neró tocava la lira mentre Roma cremava

En anglès el refrany diu que tocava el violí, i en català sovint es diu la lira; les fonts antigues no diuen ni una cosa ni l'altra, i a més no coincideixen entre elles. Suetoni diu que Neró va mirar l'incendi de l'any 64 des de la torre de Mecenàs i que va cantar sencera «La presa d'Ílion» amb el vestit d'escena. Tàcit diu que Neró era a Antium i que no va tornar a Roma fins que el foc ja s'acostava a casa seva. El cant només el recull com una història que «s'havia escampat».

Una de les dues fonts principals el situa fora de la ciutat, i el cant és una història que una dona per fet i l'altra presenta com a rumor. Cap de les dues no hi posa cap instrument.

Com comprovar tu mateix un «sabies que»

  • Busca la versió més antiga, no la més repetida. Si el rastre acaba en una vinyeta, una òpera o una pel·lícula, ja has après alguna cosa.
  • Llegeix la font que et citen. James no va donar cap percentatge. Rousseau no va anomenar cap reina. Plini no va dir sorra. En tots tres casos, n'hi havia prou d'obrir el llibre.
  • Fia't de qui ho va mesurar. Un article a Nature, el museu que guarda l'objecte, l'agència que va fer la foto. Una llista que cita una altra llista no és una font.

FactShot és una baralla de dotze cartes cada dia per a iPhone i iPad. Cada carta diu de quina referència surt, al costat de l'explicació. Però dir la font no és llegir-la, i com mostra aquesta llista, llegir-la és el pas que compta. Els fets van amb font verificada; les respostes de la IA de l'app, no. No té versió per a Android ni per al web; amb qualsevol altre aparell, els hàbits d'aquí dalt ja fan la feina.

Preguntes freqüents

Es veu la Gran Muralla xinesa des de l'espai?

Des de la Lluna, no. Des de l'òrbita, la NASA diu que és «difícil o impossible de veure» sense teleobjectius potents; algun astronauta diu que l'ha vista quan el sol baix fa ombres llargues.

És veritat que només fem servir el 10 % del cervell?

No. Les imatges mostren que la majoria de zones estan actives al llarg del dia. La xifra del 10 % surt a l'esbós que obre el llibre de Dale Carnegie del 1936, atribuïda a William James, que no va donar mai cap número.

Al sud, l'aigua del vàter gira al revés?

No per la rotació de la Terra. L'efecte de Coriolis és real, però massa feble a aquesta escala. Un vàter gira cap on les canonades hi aboquen l'aigua.

Fonts

Les cites en anglès són traducció nostra.

← Torna al blog